NO SÓN CULPABLES!

El dopatge, malauradament, ha esquitxat el món de l’hoquei herba. La història que us vull explicar té el seu començament a la ciutat de Baku. Tot va succeir, quan la selecció espanyola femenina va aconseguir la seva classificació per als Jocs Olímpics guanyant a les amfitriones. Des de la Federació s’ha insistit que membres de l'equip d'Azerbaidjan han intoxicat jugadores del nostre país a través de l'aire condicionat.

Alhora d’engegar-ho, es van veure afectades vuit jugadores i sis tècnics. Els símptomes que van patir són sequedat, picor d'ulls, vertigen, poca força a les cames, entre d’altres efectes. Davant aquest succés, la delegació espanyola va optar per prendre mesures de precaució: una d’elles va ser beure aigua embotellada. Tot l’escàndol va esclatar quan es va conèixer que dues jugadores d'Ucraïna van ser ingressades en l'hospital amb símptomes d'intoxicació. Els mateixos que les espanyoles. Fixeu-vos quina gran casualitat. Aquest fet, va passar abans de jugar el seu partit davant la selecció d’Azerbaidjan. Aleshores, la selecció espanyola davant d’això, va decidir urgentment posar el cas en coneixement de la Federació Internacional.

Però, el problema no acaba aquí. Amb posterioritat a l'incident de l'aire condicionat, dues jugadores espanyoles van donar positiu en un control de dopatge. Azerbaidjan ha aconseguit el que buscava. La qüestió és: com pot ser que en cap dels altres quatre controls als quals s’havien sotmès les jugadores no va haver cap anomalia? Els positius s'han confirmat. Això, podria arribar a desqualificar la selecció i provocar la pèrdua de la plaça olímpica (sempre que es dopin dues o més jugadores d'un mateix equip). La Federació Espanyola pretén fer una anàlisi capil·lar a les jugadores de la selecció per a demostrar que van ser intoxicades a Baku.

Jo porto jugant aquest esport des de els sis anys. Són moltes hores al camp per saber que cap jugadora (la majoria són catalanes) s'ha dopat. És impossible. Això té la seva explicació degut a l'ampli historial que té l'equip d'Azerbaidjan. Fins i tot, aquest país va comprar un partit de la Copa d'Europa de Nacions l’any passat. Poso la mà al foc que són innocents. En qualsevol cas, si la selecció espanyola de noies queda desqualificada serà una decisió injusta.

Nacho Trullols

Bro's before Ho's

Mientras los seguidores de McCain vitoreaban su “Mac is back”, los de Obama se inventaron un lema un poco más agresivo: “hermanos antes que zorras” (aludiendo a su compañera de partido, Hillary Clinton). Después de cinco meses parece que este alegato afroamericano ha conseguido algo inesperado: Obama se ha convertido, al fin, en el candidato demócrata para la Casa Blanca.

Antes de proseguir y felicitar, hay que analizar un par de tópicos sobre Barak que son falsos: resulta que el político no es ni norteamericano ni negro. Pero déjenme matizar. El joven y vivaz senador de Illinois nació en uno de los sitios más olvidados de Estados Unidos: Honolulu, Hawai. Esta isla no fue parte de Estados Unidos hasta 1959, exactamente dos años antes de que Barak naciera. Además, no olvidemos que el candidato demócrata creció en Indonesia, de donde cogió la nacionalidad de su padrastro hindú. Más adelante cambió de opinión y dijo “Kenya es mi casa”, justo antes de pedir la triple nacionalidad como ciudadano keniata en 1963.

El segundo tópico a discutir es que Obama es negro. Las evidencias muestran una piel oscura y tenue, pero no se dejen engañar. Para entenderlo debemos retroceder un poco en el tiempo: el senador tuvo una madre blanca y un padre negro. El resultado, como cualquier genetista podría defender, fue un niño mulato. No obstante, desde su campaña se ha vendido la imagen de un afroamericano proamericano, cuando en realidad es un mulato que ha sido norteamericano por accidente, indonesio por juventud y keniano por elección. Y todo lo demás es marketing.

Al fin y al cabo, la controversia racial vende más. Y esta vez los hermanos han recibido más votos que las zorras. Sea como fuere, el brother Barack deberá demostrar que está a la altura de la expectación e incluso algo más difícil: que después de la batalla interna de su partido es capaz de superar la división republicana. Espectadores y espectadoras, la suerte está echada.

Anna Torrents

Yo me lo guiso, yo me lo como

S’ha parlat, opinat i debatut molt sobre el transvasament, ai! perdó, s’ha de ser "políticament" correcte (mai millor dit ): sobre el "mini-transvasament" de l’Ebre. I, encara que faci ploure sobre mullat, tampoc em vull perdre l’oportunitat de fer-ho. No és per vici, sinó perquè considero que entorn del concepte de "sequera" de Barcelona hi ha una veritat oculta i ocultada que és necessari treure a la llum o, almenys, fer-ne esment.
Les conseqüències de l’escalfament del planeta són nefastes i la sequera és una d’elles, però és molt fàcil culpar al canvi climàtic de tal desgràcia, precisament perquè no hi ha culpables tangibles. O això és el que ens volen fer creure? En realitat sí que hi ha responsables, potser no del canvi climàtic, però sí de la falta de previsió i corrupció que han agreujat l’escassetat d’aigua a Barcelona. Agbar ("Aigües de Barcelona") és l’empresa principal que gestiona el subministrament d’aigua a la capital catalana i ella és una de les instigadores de col·locar el tema de la sequera en primera línia de l’agenda política i periodística de Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és a partir de la malversació intencionada d’aigua (fugues a les canonades).
Aquesta empresa, tot i definir-se com "grup gestor de serveis públics", no deixa de ser el que és, una entitat privada i com el seu nom indica, els seus interessos són abans privats que públics. No és casualitat que els barcelonins siguin els espanyols que més cara paguen l’aigua. Tampoc és fruit de l’atzar que Agbar sigui l’encarregada d’erigir la canonada de 62 quilòmetres que la Generalitat ha proposat al Govern central. Ja que ella és la principal benefactora del diner públic destinat a la construcció de totes les instal·lacions fetes per rebre aigua des dels vaixells, dipòsits i canonades. A més a més, la "nostra gestora de bens públics" és l’encarregada de comercialitzar l’aigua amb les empreses que l’embotellen, com Danone o Nestlé, per tant, mentre encareix la factura de l’aigua, potencia la compra d’aigua embotellada mantenint el gust a cal tant característic de les aixetes de la ciutat comtal.
Les solucions més factibles per pal·liar la sequera són moltes, però seria difícil dur-les a terme perquè les grans empreses en sortirien perjudicades. Aquest seria el cas de les promotores urbanístiques si s’impedís la construcció a zones sense aigua. O de la mateixa Agbar si se li exigís reparar les fugues. I si tanquessin tots els camps de Golf (un camp de 18 forats gasta la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat 15.000 habitants) de l’àrea metropolitana de Barcelona, els yuppis no en podrien gaudir.

Gina Tosas

Eureka, europeos todos

Vaya con la genial idea que tuvieron nuestros antecesores políticos! Eureka! Con el euro, todos europeos. Y es que el dinerito del futuro se nos presentó cómo el invento económico de nuestro tiempo. Nos vendieron la moneda única cómo la panacea de todos los males que aquejaban a nuestra, hipotéticamente, maltrecha sociedad. El Grial de las finanzas.

Los grandes líderes del momento, cuan cruzados, se obcecaron en hacernos tragar el euro por la fuerza, de la misma manera que una sufrida madre obliga a su revoltoso hijo a zamparse la verdura que tanto detesta. Y nosotros, pobres ingenuos, le abrimos nuestros brazos y nuestro corazón cuál hijo pródigo que vuelve a casa tras años de ostracismo. A veces me pregunto por que no se pusieron tan en serio con el esperanto, esa (a día de hoy) lengua muerta.

Hoy lo entiendo. Gracias a la nueva moneda algunos pueden ponerse medallitas. Me quedó claro al escuchar a Joaquín Almunia que aún piensa que la mayor parte de españoles seguimos siendo tontos. Resulta que el euro es un éxito, así lo ha manifestado estos días en unas jugosas declaraciones. Al escuchar estas palabras no puedo más que desternillarme de risa (por no llorar, claro). ¿De verdad lo cree? Bueno, puedo llegar a comprender que mi "idolatrado" Quimet viva dentro de la burbuja que envuelve a los que tienen los bolsillos repletos. Para éstos todo va bien.

Pero como integrante del resto, bah! esa mayoría, lo pongo en duda. Y es que, a los de siempre, nos volvieron a colar un gol. Resulta que gracias al euro el viejo continente puede presumir de estar por delante de sus émulos de allende los mares. Pero la auto alabanza desaparece al mirar la situación de los ciudadanos, en concreto de los españolitos.

Si, los que ponemos cara de bobos cada vez que vamos al mercado. Los que quedamos perplejos al recordar con nostalgia lo mucho que se hacía con la pela y ver que el euro no da ni para pipas. De pisos ya ni hablemos! En fin, la época del destape es cosa del pasado y la mayoría ya hemos bajado del guindo. Si Almunia y los suyos, desde su atalaya envuelta en oro, se empecinan en ver el euro como un éxito, perfecto. Pero la realidad es otra. Para la mayoría su triunfo es un espejismo, un grave problema que hace difícil llegar a fin de mes.

Desequilibris informatius

Sembla mentida com podem saber tant, i de tantes coses, i alhora no saber res. M'explicaré: a vegades rebem una quantitat ingent d'informació sobre un tema, que arribem a creure estar preparats per a impartir hores i hores de lliçons magistrals sobre allò. Els mitjans ens ho han explicat per activa i per passiva i nosaltres, aplicats receptors del missatge, ja tenim les quatre frases, els quatre tòpics, amb què defensar-nos per demostrar que dominem el tema.

No és un fenomen nou; ha passat, passa i passarà en molts àmbits del nostre dia a dia. Però quan s’hi barreja informació, el còctel pot resultar perillós. Música, cinema o política són exemples clars d’aquesta sobreinformació que inunda els nostres mecanismes d’opinió.

Però si hi ha un àmbit on la sobreinformació arriba a quotes inimaginables, aquest és el de la informació esportiva. Si més no la de “masses”, la que fa referència a allò que agrada a una majoria. La que ens parla del Barça, del Madrid, o de les seleccions, per posar exemples futbolístics. El "cas Ronaldinho" és l'exemple més recent als mitjans catalans. Es pot arribar a fer l’exercici de saltar d’una cadena a l’altra durant els informatius vespertins, i veure fins a cinc cops les mateixes imatges, escoltar les mateixes declaracions, i molts cops, rebre les clàssiques opinions que ja esperàvem abans de connectar-hi.

I és que els esports són carn fàcil. No en va, el diari Marca, tant l’edició impresa com la digital, és una de les plataformes informatives més consultades. I de tantes consultes, creen una línia d’opinió general a la que s’apunten les ovelles esgarriades que necessiten arguments ràpids i barats.

Deu ser mandra, comoditat, però produïm amb això una antítesi esperpèntica: disposem de més plataformes però ens informem en menor mesura. Sona fins i tot graciós. Potser el contrapès l’haurien de donar els mitjans de més proximitat que, a poc a poc, esgarraparien quota als “grans” a base de donar aquell plus que molts exigim.

Roger Sanchez

Unos nacen con estrella

Nueva entrada. Adjuntar foto. Publicar post. Aceptar. ¡Click! Miss Aniela siguió estos pasos y de momento su última parada ha sido en la prestigiosa Tate Gallery de Londres. Su nombre real es Natalie Dybisz, es inglesa y tiene 22 años. Su hobbie en los últimos meses era la fotografía, y el objetivo de su cámara siempre es ella. Sensuales, insinuantes, atrevidas, pornográficas, cualquiera de estos adjetivos valdría para describir sus instantáneas. Su historia nada tiene que ver con esfuerzo, sacrificio o voluntad, probablemente se aproxime más al azar. Miss Aniela decidió un buen día crear una web personalizada donde compartir sus fotos con el resto de internautas. Lo que en el argot de la red se conoce como blog. Este es el motivo de su éxito.

Su conocimiento del arte fotográfico es innato, no pagó por enseñanzas. El talento tiene parte de la culpa de su repentina popularidad, sin embargo, ¿Por qué ella? Si digo que es bella no miento, y si me atrevo a decir que sus fotos son sumamente atractivas, me acercó a la verdad. Pero, como ella hay tantas…Tan solo la informática; el photoshop ha sido su único socio para elevarla a la categoría de artista. Los astros se han alineado para encumbrar a Natalie. Pero la cumbre da vértigo. Natalie se ha expuesto. De momento las rosas adornan su camino, pero no tardarán en aparecer las espinas. Quizá ahora la suerte no sea suficiente. De todos modos, como diría aquel, "la vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar”.

El momento justo en el lugar adecuado. Miss Aniela lo ha encontrado. La vida es caprichosa. El refranero popular nunca se equivoca, más vale caer en gracia...

Prou, prou, prou

Mar Martí Montaner

Els Mossos d’Esquadra han detingut una banda que falsificada targetes de crèdit per pagar els peatges a l’AP-7. Els beneficiaris d’aquestes targetes eren els camioners que les utilitzaven per pagar els peatges a Espanya, França i Itàlia. Siguem sincers. Crec que molts catalans desitjarien que no haguessin detingut aquesta banda. I és que a qui no li agradaria tenir una targeta d’aquestes característiques? A mi sí.

Catalunya pateix un etern greuge respecte a la resta de comunitats autònomes de l’Estat espanyol. A Catalunya el 67% de les vies ràpides són de peatge, mentre que a la resta de l’Estat només ho són el 20%.
A Europa hi ha 60 mil quilòmetres d’autopistes, 20 mil de peatge. D’aquests 20 mil, més de les tres quartes parts estan a Itàlia, França i Espanya, amb la diferència que a Itàlia i França les concessionàries són empreses públiques que cobren un peatge més barat, igual a tot arreu, independentment del trànsit que tenen. No m’estranya que la banda falsificadora de targetes fessin l’agost amb els camioners!

Ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl, des d’Espanya, als catalans. Catalunya té 651 quilòmetres de peatge, Madrid 17. Però anem més enllà. La província de Barcelona, amb la mateixa població que Madrid, rep exactament la meitat d’inversió de l’Estat, sis vegades menys en metro, cinc vegades menys en aeroport i quinze vegades menys en habitatge públic. Ho reafirmo, ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl!

Estaria bé que tots els catalans i catalanes féssim boicot a les autopistes i deixessim d’utilizar-les. Tanmateix les carreteres secundàries deixen molt a desitjar. Així que la solució seria utilitzar el transport públic. Ja tenim la solució. Però ja hi tornem a ser. Ens han tornat a prendre el pèl. Catalunya no disposa de cap xarxa d’autobusos ni de trens competent que faci una bona comunicació per tot el país. Trobem exemples a dojo amb els incidents a la Renfe.

Des d’aquí torno a revifar la figura del català emprenyat. Més de 33 mil catalans van adherir-se a la campanya per “reclamar unes infraestructures i uns transports públics de qualitat, dignes d’un país desenvolupat, d’acord amb els impostos que tots paguem”.
A dia d’avui segur que aquest nombre ha augmentat. Ja siguin els impostos, els peatges o el transport públic, però sembla que als catalans i catalanes els esperen anys de batalles contínues.

Els peatges a Catalunya