Fi de trajecte

He sortit als diaris. De ciutadà anònim que era fa poc, he passat a portades sumaris i capçaleres de tot el país. De víctima he passat a heroi, i d’heroi a màrtir. Era ben d’hora al matí i em dirigia a agafar el tren, quan em comenta una viananta anònima que no n’hi ha cap, resulta que a causa d‘un accident s’han aturat les circulacions de ferrocarrils. Confirmo la font: les pantalles no indiquen “Pròximes sortides”, resten en blanc. Amb la seguretat del fracàs surto de l’andana i reentro en una estació, uns metres enllà, aquesta volta de la companyia estatal, que no nacional, la de les aturades, endarreriments, problemes i esvorancs. Però vés per on! Aquest cop són ells els qui em treuen del pas! Sense dubtar-ho dos cops, salto damunt del seu vagó i em dirigeixo cap al meu destí: Pròpera parada: Plaça Catalunya.
Acabada la jornada laboral, reemprenc la marxa cap al cau i em deixo endur pel costum i entro,-altra volta- al forat maleït, ai l’as! Ni un tren a l’andana! Tranquilament m’acosto a l’operari de torn, qui m’informa de la presta disposició d’un tren a dur-me de retorn, -a les dues en punt, -em diu. Altra cosa no, però puntualitat sí. Sense trens als cartells, ni cartells als trens, em colo al que sembla que ja es mou, són la una i cinquanta nou minuts. I no és el meu.
Al final, baixo dues estacions després, intento pujar a dos trens que semblen llaunes de sardines en escaveig, per dimensions i per la ferum que es desprén en només obrir-ne les portes. Al cap de tres hores, arribo a casa l’àvia, sa i estalvi.
Ben mirat no està tant malament aquesta dicotomia existencial de conviure a cavall entre dues nacions. Almenys mentre tinguin els serveis públics per duplicat, perquè com a bon català, i per tant botifler, més igual en quina llengua em parlen mentre a mi, i només a mi, em duguin a bon port, i això amb el servei públic, sigui d’aquí o siguí d’allà, sempre pot acabar en via morta.

Pol Guàrdia

Aigua i trens

Després d'un cap de setmana passat per aigua, caldrà esperar uns dies, i deixar temps a que els cabdals dels rius arribin als embassaments, per veure si les precipitacions realment han contribuit a pal·liar la sequera que patim. A falta de dades oficials només podem copsar els efectes inmediats que l'aigua ens ha deixat: els carrers nets, humits i algun o altre problema tècnic.

En aquest sentit des del Govern no es pot fomentar o evitar la pluja, però cal que se'n previnguin les conseqüències, i s'estigui preparat. Caldria saber fins a quin punt l'estat actual dels nivells dels embassaments és fruit d'un mal aprofitament dels cursos d'aigua i quanta d'aquesta es perd sense poder-se utilitzar. Afrontar l'estiu amb uns nivells similars (33.12%) ens hauria d'espantar i conscienciar sobre la importància urgent d'un Pla de l'Aigua renovat i vàlid per al Segle XXI.

Fins ara les mesures de reducció de consum d'aigua han estat per iniciativa pròpia de la ciutadania que s'han conscienciat a través de les informacions diàries que han anat rebent, però es troba a faltar una campanya directe de sensibilització i foment des de les Administracions. No sobraria gens per exemple, regalar mecanismes d'autoregulació d'aixetes i canonades o, si més no, informar-ne i facilitar-ne l'adquisició.

L'altre front on les inversions en infraestructures semblen haver quedat oblidades, és en l'absorció dels efectes que tenen les plujes. És impensable per a un país com Catalunya que cada cop que hi ha precipitacions fortes es pateixin talls de llum i col·lapses en carreteres i trens; o com ha tornat a passar, endarreriments en les linies i problemes tècnics en una xarxa de ferrocarrils que s'evidencià dia rere dia, pròpia d'una regió tercermundista.

L'aigua i els seus impactes s'haurien de sumar a la llista de temes pendents ha revisar i a on invertir, en la renovació d'un finançament que no es pot allargar de cap de les maneres fins al 2010. Catalunya necessita ja, un influx de diners, i també d'energies, necessari per afrontar una posada al dia que ja arriba tard i que és necessària per no perdre el tren d'Europa.