Desequilibris informatius

Sembla mentida com podem saber tant, i de tantes coses, i alhora no saber res. M'explicaré: a vegades rebem una quantitat ingent d'informació sobre un tema, que arribem a creure estar preparats per a impartir hores i hores de lliçons magistrals sobre allò. Els mitjans ens ho han explicat per activa i per passiva i nosaltres, aplicats receptors del missatge, ja tenim les quatre frases, els quatre tòpics, amb què defensar-nos per demostrar que dominem el tema.

No és un fenomen nou; ha passat, passa i passarà en molts àmbits del nostre dia a dia. Però quan s’hi barreja informació, el còctel pot resultar perillós. Música, cinema o política són exemples clars d’aquesta sobreinformació que inunda els nostres mecanismes d’opinió.

Però si hi ha un àmbit on la sobreinformació arriba a quotes inimaginables, aquest és el de la informació esportiva. Si més no la de “masses”, la que fa referència a allò que agrada a una majoria. La que ens parla del Barça, del Madrid, o de les seleccions, per posar exemples futbolístics. El "cas Ronaldinho" és l'exemple més recent als mitjans catalans. Es pot arribar a fer l’exercici de saltar d’una cadena a l’altra durant els informatius vespertins, i veure fins a cinc cops les mateixes imatges, escoltar les mateixes declaracions, i molts cops, rebre les clàssiques opinions que ja esperàvem abans de connectar-hi.

I és que els esports són carn fàcil. No en va, el diari Marca, tant l’edició impresa com la digital, és una de les plataformes informatives més consultades. I de tantes consultes, creen una línia d’opinió general a la que s’apunten les ovelles esgarriades que necessiten arguments ràpids i barats.

Deu ser mandra, comoditat, però produïm amb això una antítesi esperpèntica: disposem de més plataformes però ens informem en menor mesura. Sona fins i tot graciós. Potser el contrapès l’haurien de donar els mitjans de més proximitat que, a poc a poc, esgarraparien quota als “grans” a base de donar aquell plus que molts exigim.

Roger Sanchez