Alhora d’engegar-ho, es van veure afectades vuit jugadores i sis tècnics. Els símptomes que van patir són sequedat, picor d'ulls, vertigen, poca força a les cames, entre d’altres efectes. Davant aquest succés, la delegació espanyola va optar per prendre mesures de precaució: una d’elles va ser beure aigua embotellada. Tot l’escàndol va esclatar quan es va conèixer que dues jugadores d'Ucraïna van ser ingressades en l'hospital amb símptomes d'intoxicació. Els mateixos que les espanyoles. Fixeu-vos quina gran casualitat. Aquest fet, va passar abans de jugar el seu partit davant la selecció d’Azerbaidjan. Aleshores, la selecció espanyola davant d’això, va decidir urgentment posar el cas en coneixement de la Federació Internacional.
dijous, 5 de juny del 2008
NO SÓN CULPABLES!
Alhora d’engegar-ho, es van veure afectades vuit jugadores i sis tècnics. Els símptomes que van patir són sequedat, picor d'ulls, vertigen, poca força a les cames, entre d’altres efectes. Davant aquest succés, la delegació espanyola va optar per prendre mesures de precaució: una d’elles va ser beure aigua embotellada. Tot l’escàndol va esclatar quan es va conèixer que dues jugadores d'Ucraïna van ser ingressades en l'hospital amb símptomes d'intoxicació. Els mateixos que les espanyoles. Fixeu-vos quina gran casualitat. Aquest fet, va passar abans de jugar el seu partit davant la selecció d’Azerbaidjan. Aleshores, la selecció espanyola davant d’això, va decidir urgentment posar el cas en coneixement de la Federació Internacional.
dimecres, 4 de juny del 2008
Bro's before Ho's
El segundo tópico a discutir es que Obama es negro. Las evidencias muestran una piel oscura y tenue, pero no se dejen engañar. Para entenderlo debemos retroceder un poco en el tiempo: el senador tuvo una madre blanca y un padre negro. El resultado, como cualquier genetista podría defender, fue un niño mulato. No obstante, desde su campaña se ha vendido la imagen de un afroamericano proamericano, cuando en realidad es un mulato que ha sido norteamericano por accidente, indonesio por juventud y keniano por elección. Y todo lo demás es marketing.
Al fin y al cabo, la controversia racial vende más. Y esta vez los hermanos han recibido más votos que las zorras. Sea como fuere, el brother Barack deberá demostrar que está a la altura de la expectación e incluso algo más difícil: que después de la batalla interna de su partido es capaz de superar la división republicana. Espectadores y espectadoras, la suerte está echada.
Yo me lo guiso, yo me lo como
Les conseqüències de l’escalfament del planeta són nefastes i la sequera és una d’elles, però és molt fàcil culpar al canvi climàtic de tal desgràcia, precisament perquè no hi ha culpables tangibles. O això és el que ens volen fer creure? En realitat sí que hi ha responsables, potser no del canvi climàtic, però sí de la falta de previsió i corrupció que han agreujat l’escassetat d’aigua a Barcelona. Agbar ("Aigües de Barcelona") és l’empresa principal que gestiona el subministrament d’aigua a la capital catalana i ella és una de les instigadores de col·locar el tema de la sequera en primera línia de l’agenda política i periodística de Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és a partir de la malversació intencionada d’aigua (fugues a les canonades).
Aquesta empresa, tot i definir-se com "grup gestor de serveis públics", no deixa de ser el que és, una entitat privada i com el seu nom indica, els seus interessos són abans privats que públics. No és casualitat que els barcelonins siguin els espanyols que més cara paguen l’aigua. Tampoc és fruit de l’atzar que Agbar sigui l’encarregada d’erigir la canonada de 62 quilòmetres que la Generalitat ha proposat al Govern central. Ja que ella és la principal benefactora del diner públic destinat a la construcció de totes les instal·lacions fetes per rebre aigua des dels vaixells, dipòsits i canonades. A més a més, la "nostra gestora de bens públics" és l’encarregada de comercialitzar l’aigua amb les empreses que l’embotellen, com Danone o Nestlé, per tant, mentre encareix la factura de l’aigua, potencia la compra d’aigua embotellada mantenint el gust a cal tant característic de les aixetes de la ciutat comtal.
Les solucions més factibles per pal·liar la sequera són moltes, però seria difícil dur-les a terme perquè les grans empreses en sortirien perjudicades. Aquest seria el cas de les promotores urbanístiques si s’impedís la construcció a zones sense aigua. O de la mateixa Agbar si se li exigís reparar les fugues. I si tanquessin tots els camps de Golf (un camp de 18 forats gasta la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat 15.000 habitants) de l’àrea metropolitana de Barcelona, els yuppis no en podrien gaudir.
dimarts, 3 de juny del 2008
Eureka, europeos todos
Desequilibris informatius
No és un fenomen nou; ha passat, passa i passarà en molts àmbits del nostre dia a dia. Però quan s’hi barreja informació, el còctel pot resultar perillós. Música, cinema o política són exemples clars d’aquesta sobreinformació que inunda els nostres mecanismes d’opinió.
Però si hi ha un àmbit on la sobreinformació arriba a quotes inimaginables, aquest és el de la informació esportiva. Si més no la de “masses”, la que fa referència a allò que agrada a una majoria. La que ens parla del Barça, del Madrid, o de les seleccions, per posar exemples futbolístics. El "cas Ronaldinho" és l'exemple més recent als mitjans catalans. Es pot arribar a fer l’exercici de saltar d’una cadena a l’altra durant els informatius vespertins, i veure fins a cinc cops les mateixes imatges, escoltar les mateixes declaracions, i molts cops, rebre les clàssiques opinions que ja esperàvem abans de connectar-hi.
dilluns, 2 de juny del 2008
Unos nacen con estrella
Su conocimiento del arte fotográfico es innato, no pagó por enseñanzas. El talento tiene parte de la culpa de su repentina popularidad, sin embargo, ¿Por qué ella? Si digo que es bella no miento, y si me atrevo a decir que sus fotos son sumamente atractivas, me acercó a la verdad. Pero, como ella hay tantas…Tan solo la informática; el photoshop ha sido su único socio para elevarla a la categoría de artista. Los astros se han alineado para encumbrar a Natalie. Pero la cumbre da vértigo. Natalie se ha expuesto. De momento las rosas adornan su camino, pero no tardarán en aparecer las espinas. Quizá ahora la suerte no sea suficiente. De todos modos, como diría aquel, "la vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar”.
diumenge, 1 de juny del 2008
Prou, prou, prou
A Europa hi ha 60 mil quilòmetres d’autopistes, 20 mil de peatge. D’aquests 20 mil, més de les tres quartes parts estan a Itàlia, França i Espanya, amb la diferència que a Itàlia i França les concessionàries són empreses públiques que cobren un peatge més barat, igual a tot arreu, independentment del trànsit que tenen. No m’estranya que la banda falsificadora de targetes fessin l’agost amb els camioners!
A dia d’avui segur que aquest nombre ha augmentat. Ja siguin els impostos, els peatges o el transport públic, però sembla que als catalans i catalanes els esperen anys de batalles contínues.
El pedo de mear
El motivo de tal descalabro higiénico y material, aparte del incivismo evidente que se percibe (y a mi gusto exagerado), lo encontramos en la nueva ley impulsada por el alcalde de la ciudad, Boris Johnson. Dicha ley prohíbe a partir de hoy llevar alcohol en los trenes y autobuses. Y Londres en pleno se coordinó ayer para recibir con alegre borrachera la entrada en vigor de esta ley seca ferroviaria. Si vas a quitarnos lo que más nos gusta, al menos esta noche nos quedaremos descansados. Y vaya si lo hicieron. El resultado: la cancelación del metro y la detención de 17 personas, según el balance confirmado por los servicios del Transporte de Londres.
El pedo de mear. Es la paradoja de la prohibición: Cuánto menos podemos hacerlo, más ganas tenemos. Quedarnos descansados. Debería aprender Johnson esta valiosa lección. Y con él, los demás zorros políticos que nos mandan. En Barcelona ya se quisieron erradicar en su momento los botellones en las calles, y ahora más que nunca, por doquier se celebran cada noche en el Raval, Gracia o Ciutat Vella. En Girona, mi tierra, la alcaldesa Anna Pagans planeó una caza y captura de los transeúntes que fumaban marihuana asiduamente en el Barri Vell. Y desde entonces no dejan de aparecerse como setas en otros lados. Es naturaleza humana.
Deberían pensar los de arriba en la posibilidad de no coartar demasiado la libertad del ciudadano. Porque seguramente vaya a ser peor el remedio que la enfermedad. No es una alegoría a las drogas, entiéndanme. Hay que condenar lo sucedido ayer en Londres. Simplemente es la humilde opinión de alguien que ya ha practicado el pedo de mear mucho y no quiere hacerlo más.
dissabte, 31 de maig del 2008
La sal de la vida
Però, per què aquesta mania experimental per determinar l’habitabilitat fora del nostre Món?. Desprès de rumiar i rumiar sobre el tema, he arribat a la conclusió de què l’ésser humà se sent sol en el cosmos espacial, que necessita noves amistats i experimentar estils de vida diferents. Fet que explicaria tanta depressió, tanta ansietat i tanta falta de realització personal.
Els nostres veïns del planeta vermell eren una gent “muy salada”, com els andalusos. Però no devien ser persones corrents, ja que a nosaltres la sal només ens porta problemes de salut, com la hipertensió, o mal de caps quotidians (si el mar fos dolç no tindríem problemes de sequera).
Però pensant en la preocupació de la NASA, que ara ha enviat a Mart una excavadora anomenada Phoenix, crec que el principal instigador del rebuig cap al nostre planeta és l’ex Vice-president dels Estats Units Al Gore. Amb el seu discurs político-ecologista sobre el canvi climàtic, ha fet que molts ciutadans estiguin interessants en canviar de residència i comprar-se un chalet a les afores del planeta vermell.
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/agua/Marte/fue/demasiado/salada/albergar/vida/elpepisoc/20080530elpepisoc_8/Tes
Vida en el armario del Sol Naciente
Cuando la policía vino a desalojar a la mujer, de 58 años de edad, encontraron un colchón y garrafas de agua dentro del espacio okupado. La mujer salió del armario. Únicamente con pretensiones físicas y no metafóricas. Alegó que no tenía ningún lugar adonde ir. Igualmente la echaron de su hogar. Y es que el problema de la vivienda va camino de generar un dramatismo esperpéntico. Aunque si a partir de ahora no hace falta buscar casas deshabitadas que okupar y basta con un armario, cuando se produzca un desalojo, se puede pasar al altillo del pasillo. Y cuando los echen de allí, ir al lavadero. Se maximizan los movimientos.
El problema se presenta cuando el armario okupado está dentro de una de esas casas que tienen lo que la Generalitat ha marcado como el mínimo necesario para la vivienda digna de un ser humano: 40 metros cuadrados. No encontrará mucho más espacio que okupar fuera del armario. Lo que parece una concesión extraordinaria, en comparación con la legislación de otras zonas del estado español, no deja de ser preocupante. Porque si las medidas para facilitar el acceso a la vivienda no están enfocadas al control de los precios, sólo queda la calidad. A menor calidad, menor precio. Es la ley del mercado. A salario pequeño, piso pequeño. Es la ley de la evidencia.
Si la japonesa instalada en un armario es una pionera, una nueva moda se trasladará a la poco imaginativa crisis de la vivienda en occidente. Habrá que empezar a revisar periódicamente lo que compremos en Ikea. No sea que venga de fábrica con regalo. O quizá varíe la concepción de la metáfora del armario. Es posible que la influencia de la lengua nipona, muy clara conceptualmente, tenga algo que ver en esa renuncia a las dobles lecturas. Si se sale del armario se sale de verdad. No por cuestiones sexuales. Y ya que se está dentro pues se monta uno un pisito. Aunque sólo sea por el confort cuando se esté en el interior. Al fin y al cabo la legislación no contempla unos mínimos mucho más allá del espacio que te puede ofrecer un armario.
divendres, 30 de maig del 2008
Llarga vida al rei
Rosa Rodon
L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I en alguns casos, amb el mateix esglaó. El Cercle d’Economia ha estat l’escenari on el rei Joan Carles i l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol han perdut l’equilibri. En el cas del rei, l’entrebanc ha estat sonat, si no fos per el morbo que provoca veure’l caure, el saltironet de Pujol hagués passat desaparcebut.
No és que Joan Carles de Borbó volgués imitar Fidel Castro quan va aterrissar sobre la catifa vermella, ni que al més pur estil Joan Pau II volgués besar la terra on regna, sinó que el rei el que volia era fer feliços als seus vassalls. Gaudirem com mai comentant la jugada i el rei, que és un home llarg, ho sap. Sap que si comet un error els republicans ho comentaran amb sorna, miraran el vídeo divertits ja que fins avui és el que més s’acosta a enderrocar un rei. També sap que els monàrquics en canvi diran: Ho veieu? Miureu com n’és de campetxano! Fins a quin punt n’és d’humà i proper al poble...
Realment, com en sap.
Ves quina tonteria, el sentit de l’humor no és compartit, hi ha coses que fan gràcia a uns i a d’altres no, però res com una caiguda o un entrebanc perquè tots ens pixem de riure, i si el que cau és de sang blava el youtube no dóna l’abast.
Joan Carles de Borbó però, últimament ens té acostumats a d’altres entrebancs, si no que li diguin a Hugo Chávez i al famós “por qué no te callas”, llàstima que aquest cop no hi ha possibilitat de fer-ne un politono, amb una mica de sort serà material pels de polònia. En l’època on ha estat més qüestionat, va i quasi es fot de lloros. És una metàfora del que passaria si algú li fes la traveta? Hi haurà una desena de persones esperant a sota per esponjar el cop? El destí serà tan cruel de fer-lo a caure a Barcelona? “Si el rei vol, corona corona li darem, que vingui a Barcelona i...” bé qui conegui la cançó que la canti, jo per la meva banda prefereixo evitar problemes amb la justícia. Ni cremaré fotos, ni cantaré cançons populars amenaçadores, ara bé, mentre no sigui inconstitucional el vídeo el miraré fins a reventar. Si ens ha de distreure les hores mortes així, llarga vida al rei!
Los revolucionarios no se jubilan
dijous, 29 de maig del 2008
Cuestión de justicia
Ayer se inició el juicio contra Federico Jiménez Losantos por injurias contra Alberto Ruiz Gallardón. A la espera que el juez decida si las acusaciones proferidas por Losantos constituyen delito, el comunicador ya ha soltado algunas perlas. La primera de ellas: “Información y opinión no se pueden separar”. Una sentencia bastante cuestionable. En primer lugar porque lo que el periodista considera opinar, es en realidad jugar al jaque-mate con aquellos que le estorban. Y en segundo lugar porque, si bien es cierto que la ideología siempre está presente, no debemos olvidar que el trabajo de periodista, como muchos otros, conlleva una responsabilidad. Una responsabilidad que Losantos ignora día a día al usar su programa como plataforma de adoctrinamiento.
Que sea un traidor o no poco importa. Lo que de verdad importa aquí, sea o no sea delito, es que Losantos ha traspasado la línea del insulto. Resulta mezquino servirse del dolor de la gente que perdió a familiares en el 11-M. El periodista de
Lo que más hiere es que el “justiciero de
Alejandra Palés
Reinventar l’habitatge
Als joves, que som els que estem en edat d’independitzar-nos, buscar pis, etcètera, etcètera, els mil euros que cobrem des de que comencem a treballar fins passats anys no ens serveixen ni per començar. I a l’altre sector principal que necessita pisos, els separats i/o divorciats, potser tenen la sort de cobrar més però de ben segur que entre la depressió post-separació i el que li han de passar a l’altre tampoc els hi deu ser gens fàcil. Els lloguers estan pels núvols, perquè ja que no es venen pisos els propietaris aprofiten i els pugen. Comprar no es pot i hipoteca no ens en donen.
Només hi ha dues opcions: o la societat accepta que avui dia no es pot cobrar mil euros per sempre, o reinventem l’habitatge. Com? També hi ha dues opcions: la primera, okupar. La ocupació a Barcelona va començar a mitjans anys 80, i actualment fins hi tot existeix una Oficina d’Okupació que amb el lema okupa tu també difon els avantatges d’aquesta manera de viure. Ara bé, té una gran pega, i és que és il·legal. Així doncs, només resta una única opció: que els polítics es dignin d’una vegada per totes a ficar mà al sector que especula amb l’habitatge per parar els peus a aquesta vergonya de negoci, que priva a gran part de la població a un dels drets humans fonamentals, el dret a una vivenda digna.
dimecres, 28 de maig del 2008
Tapón de la Federación
Parece que no se tiene en cuenta el hecho de que Pepu haya sido el entrenador más brillante que ha tenido la selección española de baloncesto en toda su historia. Con el madrileño, la selección española ganó la medalla de oro del Campeonato mundial de baloncesto de 2006 en Japón y solo un año después, España fue subcampeona en el europeo de Madrid. Una canasta de Nowitsky en el último suspiro dejó a España a un paso de alcanzar la gloria por segundo año consecutivo. Después de 15 campeonatos del mundo, España ha tocado el cielo de la mano de un equipo sensacional, plagado de figuras (los hermanos Gasol, Rudy Fernández, la “bomba” Navarro, Calderón, Garbajosa, etc), pero todo esto no es posible sin el carisma de un entrenador que consiga conjuntar a un grupo tan selecto y hacer de su juego una seña de identidad propia.
Las dudas han reinado sobre entorno a la selección durante los últimos días. Pero todo se complicó aún más cuando el seleccionador no asistió a una reunión de la federación. José Luis Sáez volvió a cargar contra Pepu Hernández y sentenció: “Este asunto se va a cerrar en breve”. No hay que poner en duda la importancia de no acudir a una reunión oficial de la federación y la posible sanción que se le pudiera aplicar al seleccionador por no asistir a ella, pero ¿Se debe especular con la destitución del buque insignia del éxito del baloncesto español en los últimos años a las puertas de unos JJOO? Es evidente el desacuerdo entre ambas partes, pero no se puede dañar la imagen de una selección que parte como la gran favorita, junto a EEUU, para hacerse con el entorchado olímpico. De ser así los “chicos de oro” completarían un palmarés de ensueño. Si a José Luis Sáez no le convence la actitud de Pepu Hernández que tome las medidas correspondientes, pero no ahora. Es momento de dejar trabajar al seleccionador y no manchar la reputación de la selección.
dimarts, 27 de maig del 2008
Espécimen Rajoy
Hoy hace un año Rajoy, Aguirre y Gallardón salían al balcón de Génova para celebrar la victoria en las autonómicas y municipales de 2007. Como los carniceros de Bodies, hoy los líderes del PP parecen haber olvidado lo bien que se llevaban. Poco a poco van sumándose las voces que reclaman a trozos parte del espécimen. Del espécimen Rajoy.
Es el caso de Elorriaga que pide su cabeza sin miedo a crear una escisión definitiva y entendiendo que es mejor cortar y empezar de cero. El presidente de FAES, aquel que lo puso en el trono, pide sus articulaciones: pretende que le paren los pies ahora que con sus manos no puede sujetar las críticas internas. Esperanza Aguirre poco a poco va chupándole la sangre al que otrora respaldase. Espera que el desgaste, o la hipotensión, hagan caer a su líder por sí sólo. Gallardón es uno de los pocos pulmones que le queda a Rajoy y sus declaraciones son para él como un soplo de aire limpio. Fraga, cuya edad no es propicia a los cambios, pide por su memoria, en su opinión el líder debe ser incuestionable hasta el congreso. Y los duros con su espantada le han ido despellejando a tiras.
Más allá del cuerpo de Rajoy se han desprendido no una sino dos almas que se transmiten hasta los fieles a través de dos voces de la conciencia independientes. Algunos podrán regirse por la voz de la razón. Otros se considerarán gente de mundo. Lo que está claro es que el desmembramiento del líder popular afecta y divide los planteamientos de un partido. Algunos pensamos que los cambios son positivos, especialmente para una oposición anquilosada. Llegamos a pensar en la regeneración de un ideario que huele a antiguo. Para que haya revolución debe correr la sangre. No se ofenda el líder popular por las “rajadas” de sus camaradas. Para que haya revolución debe correr la sangre. Lamento que sea la suya señor Rajoy.
Cenizas estelares
Este no es el argumento de una nueva novela de ciencia ficción. La NASA estudiará por primera vez el lugar en el que la Mars Polar Lander encontró hielo en el año 2002. Este lugar, denominado Vastitas Borealis, podría aparecer en el título de una de las novelas de Isaac Asimov o Philip K. Dick. Pero no se trata de ficción. La NASA afirma que en este lugar hay una gran cantidad de agua solidificada en el subsuelo. Aunque a día de hoy, la gran cuestión que se hacen los intelectuales de todo el mundo es, ¿Por qué el agua líquida desapareció de Marte?
Esta pregunta no la solucionarán los padres de la ciencia ficción. Los análisis actuales han determinado que hace miles de millones de años, el cuarto planeta del sistema solar (en aquel momento todavía muy joven) tenía un aspecto similar al de la tierra. Hubo un tiempo en el que el color azul ocupaba las postales marcianas. Los científicos creen que hubo agua líquida hasta hace 100.000 años y ahora análisis de esta sonda determinarán por que el agua se esfumó sin dejar rastro. Y si hubo agua líquida, se podría fantasear con la existencia de vida.
Esta pequeña nave, que surgió de las cenizas, parece tener la clave de todas las preguntas. Phoenix también resoverá El sentido de la vida analizando los componentes del suelo marciano en busca de carbono, uno de sus elementos básicos. La sonda no buscará microorganismos, pero esta misión condicionará la existencia de futuras colonias marcianas. Si se cumplieran estas circunstancias, estaríamos muy cerca de otro gran paso para la humanidad. Quien sabe si en un futuro no muy lejano se construirán las colonias de Desafío Total o Misión a Marte no sólo en la ficción. Los marcianos no conquistarán la tierra, o al menos de momento, ya que los humanos enfilan la colonización del planeta rojo. Quién sabe si el Tiempo de Marte ha vuelto.
dilluns, 26 de maig del 2008
Pilota de Partit
Spin-off, remakes i versions
Si donem una ullada a la programació de les cadenes generalistes americanes de l'any que ve, el primer que crida l'atenció és la quantitat de spin-offs, remakes i versions de series internacionals que figuren en les seves graelles.
I per què tanta versió i tan poca innovació? En el cas dels spin-offs, la resposta està clara. Si tenen una sèrie que funciona bé, es pot utilitzar un dels seus personatges per intentar obtenir un altre producte d'èxit. I així ja tens dos hores cobertes, en comptes d'una.
Un exemple és el que ha fet
En el cas de les versions de productes amb molt d’èxit solen ser bastant més delicats, ja que entren en el joc les odiades comparacions. Un dels exemples més clars és The Office, de la cadena NBC, que versionava a l'original de
El que podem concloure de tot això és que les cadenes han estat bastant conservadores a l'hora d'escollir els nous projectes. La falta d’històries per la vaga de guionistes i les estrenes desastroses de la passada temporada són les causes fonamentals d'aquesta nova estratègia, poc innovadora i arriscada a la vegada. Encara està per veure si funcionarà o no. Haurem d'esperar uns mesos per saber la resposta.
Eva Maria Campabadal
diumenge, 25 de maig del 2008
Alcaldes de quita y pon
350 atrocitats menys
L’Agència Japonesa de Pesca denuncia que les seves captures han disminuït un 40% per culpa d’organitzacions com Greenpeace. Ja veus la pena que em fan! Per una vegada l’explotació d’animals no ha esdevingut un negoci pròsper. I això m’anima a pensar que si es sabotegés tot negoci on els animals sempre hi surten perdent, potser s’aconseguiria acabar amb el patiment de molts éssers vius.
Però és clar, la realitat és una altra i topo altra cop amb ella en saber que caçar balenes és legal. I no només això sinó que la Comissió Balenera Internacional autoritza cada any al Japó a caçar 900 exemplars. Home, la veritat és que em sembla bé que ja que s’opta per dur a terme tals atrocitats, es faci de manera controlada... però què tal si optem per deixar en pau les balenes? Ai! Però que dic? Si així no es guanyen calés!! No recordava que aquí l’únic que importa és fer calaix peti qui peti.
La batalla en favor dels drets dels animals no s’atura. Ara només fa falta que les accions en favor dels drets dels animals es complementin amb una revisió del pensament. El filòsof Peter Singer no podia haver descrit millor per on cal començar: “només a través d’una ruptura radical amb dos mil anys de pensament occidental sobre els animals aconseguirem construir una base sòlida per abolir aquesta explotació”.
dissabte, 24 de maig del 2008
Quién dijo Chiki chiki
Los españoles que votaron a Rodolfo Chikilicuatre para mandarlo a Eurovisión habían decidido tomarse este espectáculo como lo que es: un mero entretenimiento. Y quisieron darle un tono diferente. Y han hecho bien. Es evidente que un actor catalán haciendo de cantante argentino no iba a ganar el concurso en términos musicales. De calidad musical no llevaba nada. Sin embargo, la audiencia que decidió que representara a España ha dado un paso más en cuanto al sentido del ridículo. O a su ausencia de él, mejor dicho. Con sus votos demostraron lo lejos que están los españoles de una farsa musical como lo es Eurovisión y presentaron al mayor de los frikis creados en laboratorio como nuestra mejor apuesta. ¿Quién dijo miedo?
Patricia Horrillo
divendres, 23 de maig del 2008
Fi de trajecte
He sortit als diaris. De ciutadà anònim que era fa poc, he passat a portades sumaris i capçaleres de tot el país. De víctima he passat a heroi, i d’heroi a màrtir. Era ben d’hora al matí i em dirigia a agafar el tren, quan em comenta una viananta anònima que no n’hi ha cap, resulta que a causa d‘un accident s’han aturat les circulacions de ferrocarrils. Confirmo la font: les pantalles no indiquen “Pròximes sortides”, resten en blanc. Amb la seguretat del fracàs surto de l’andana i reentro en una estació, uns metres enllà, aquesta volta de la companyia estatal, que no nacional, la de les aturades, endarreriments, problemes i esvorancs. Però vés per on! Aquest cop són ells els qui em treuen del pas! Sense dubtar-ho dos cops, salto damunt del seu vagó i em dirigeixo cap al meu destí: Pròpera parada: Plaça Catalunya.
Acabada la jornada laboral, reemprenc la marxa cap al cau i em deixo endur pel costum i entro,-altra volta- al forat maleït, ai l’as! Ni un tren a l’andana! Tranquilament m’acosto a l’operari de torn, qui m’informa de la presta disposició d’un tren a dur-me de retorn, -a les dues en punt, -
Al final, baixo dues estacions després, intento pujar a dos trens que semblen llaunes de sardines en escaveig, per dimensions i per la ferum que es desprén en només obrir-ne les portes. Al cap de tres hores, arribo a casa l’àvia, sa i estalvi.
Ben mirat no està tant malament aquesta dicotomia existencial de conviure a cavall entre dues nacions. Almenys mentre tinguin els serveis públics per duplicat, perquè com a bon català, i per tant botifler, més igual en quina llengua em parlen mentre a mi, i només a mi, em duguin a bon port, i això amb el servei públic, sigui d’aquí o siguí d’allà, sempre pot acabar en via morta.
Pol Guàrdia
dijous, 22 de maig del 2008
El petróleo sigue mandando
La economía mundial se resiente. Ante la espera de lo que pueda suceder en los próximos meses, la crisis financiera ya no encuentra límites. La razón de este nuevo incremento del precio del petróleo obtiene su explicación en el descenso de suministro a medio y largo plazo. La debilidad del dólar, el aumento de la demanda y el descenso de la oferta por parte de la reserva de crudo en los Estados Unidos ha provocado este nuevo despunte. La previsión para los próximos años no es nada alentadora. Se prevee que el crudo llegue a sobrepasar los 200 dólares por barril.
Este nuevo incremento del depósito de gasolina provocará una nueva subida de precios. El encarecimiento del transporte o de la cesta de la compra, elevará aún más el Euríbor. Por tanto, la factura mensual de las hipotecas en nuestro país crecerá. Esto supondrá un descenso notable en el consumo de las familias y un nuevo freno en la actividad económica. Las previsiones oficiales de crecimiento han quedado caducas. Las probabilidades de que este año España entre en recesión son elevadas. El peor escenario es posible según expertos nacionales e internacionales. Aún así, el Gobierno sigue manteniendo que en 2008 el crecimiento económico será del 2.3%.
A David Vegara, secretario de Estado de Economía, no le conviene abrir el debate sobre si la economía española está en crisis. Ante este contexto, es conveniente que desde el Ejecutivo se tomen medidas urgentes. Es necesario que se ofrezcan soluciones para activar la oferta y la demanda interna. Asimismo, ha de incrementarse el gasto público para construir empleo, incentivar el consumo e invertir en biocombustibles.
Ante este contexto, es conveniente que los partidos políticos pacten y lleguen acuerdos para cambiar el rumbo de la situación. Por esta razón, es criticable la actuación del Partido Popular en este sentido. El portavoz de Economía en el Congreso, Cristóbal Montoro, considera la economía española está muerta y que se dirige al desastre. El Ejecutivo ha de estar alerta ante el juego que plantea la oposición.
dimecres, 21 de maig del 2008
La criminalització de l’immigrant
El Govern de Silvio Berlusconi ha aprovat avui el projecte de llei que converteix en delicte la immigració il·legal. La mesura, que s’inclou dins del programa de seguretat del nou Executiu, va ser anunciada la setmana passada amb la conseqüent alçament de veus contraries perquè consideren que és una vulneració dels drets humans. Dilluns passat ho feia la Xarxa Europea Contra el Racisme, una ONG que agrupa a més de 600 associacions, amb la publicació d’un comunicat que condemnava el "discurs xenòfob" dels nous governants de centre-dreta que incita de manera oberta a la violència real contra la comunitat immigrant. Així ho constaten els fets succeïts els darrers dies, és a dir, els atacs contra els camps de comunitats romaneses a Nàpols o les agressions aïllades contra persones del mateix col·lectiu.
La nova llei, en el cas que fos aprovada pel Parlament on Berlusconi gaudeix de majoria, preveu aplicar una pena d’entre sis mesos i quatre anys de presó pels immigrants que no estiguin regularitzats. Altrament, també aplica una sèrie de mesures que impedeixen, precisament, la legalització dels nouvinguts. Per exemple, es considera delicte, també, llogar-los un pis, mentre que es limita el període d’allotjament a 18 mesos en els centres d’acollida. Finalment, segons el nou Govern italià, es creu que l’immigrant sense papers que delinqueixi ha de rebre una condemna major que un delinqüent regularitzat.
Amb una llei com aquesta a les mans el nou Executiu de Berlusconi tindrà via lliure per discriminar al col·lectiu immigrant i impossibilitar, d’aquesta manera, la seva integració. Si bé la qüestió de la immigració és quelcom que preocupa a tot Europa, la proposta italiana no ha de ser una possible solució. Com tampoc les són les empreses per Nicolás Sarkozy o el visat per punts de Mariano Rajoy proposat durant la campanya electoral. Totes elles són solucions invàlides perquè en comptes de centrar-se en la destinació de recursos per una millor integració social, pretenen condemnar i estigmatitzar a l’immigrant, simplement per ser això, immigrant. Tant Berlusconi, Sarkozy, Rajoy com altres dirigents de la dreta europea no s’han parat mai a reflexionar en els motius que han obligat a la majoria d’aquest col·lectiu a trobar-se en la seva situació actual. Malauradament, les oportunitats de desenvolupament no són les mateixes a tot arreu, però tots tenim els mateixos drets a créixer.
El pas enrere d’ETA
Aquestes detencions arriben en un moment en què el grup terrorista s’havia tornat a radicalitzar i havia trencat qualsevol tipus de negociació amb l’Estat. Després de matar a trets l'ex-regidor del PSE Isaías Carrasco a la localitat guipuscoana d'Arrasate, dos dies abans de les eleccions generals, i de fer esclatar més de cent quilos d'explosius davant la caserna de la Guàrdia Civil de Legutio (Àlaba), queda clar que la banda terrorista ha canviat la seva manera d’actuar. En aquests dos darrers cassos, ETA no va avisar abans de l’atemptat, una regla que sempre havia respectat anteriorment. És per això que s’haurien d’adoptar noves mesures per a aturar la part més radical de el comando Biscaia i no hauríem de creure que aquestes detencions impliquen la fi del grup terrorista. Tot i i que el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha assegurat que Javier López Peña és la persona amb "més pes polític i militar d'ETA", no podem obviar el fet que la banda s’ha radicalitzat i que ho seguirà fent. És en aquest sentit que tant el govern com la resta de partits polítics han de replantejar el seu diàleg amb ETA i han de buscar noves maneres per fer-li front.
dimarts, 20 de maig del 2008
El conflicto del puchero
Anar de cara
La reunió ha tingut tant de previsible com de reveladora. Cadascú ha interpretat el seu paper, però aquest sembla encarnat per dos actors amb diferent vocació. D’una banda, Juan José Ibarretxe sembla creure en tot allò que diu. Segueix un ideari relativament coherent amb allò que ell és i representa. El contingut pot ser més o menys reformable, però les formes obeeixen a un programa que sempre ha tingut clar: el diàleg com a base. Un diàleg conflictiu pel xoc de continguts entre els interlocutors, però que no deixa de ser el punt de partida de la cultura democràtica.
A l’altre cantó, Zapatero sembla no veure’s còmode en el paper que li ha tocat interpretar. El president del “tarannà”, partidari del diàleg en nombroses ocasions precedents, adopta una postura diametralment oposada quan de referèndums es tracta. Potser l’error del dirigent socialista és no mostrar les seves cartes, quedar-se a mig camí, collat per les dues bandes: l’espasa dels que li demanen fermesa contra allò que associen amb l’il·legal, l’antidemocràtic, i la paret dels que volen diàleg per tractar qüestions a les que no es vol enfrontar, o no sap com fer-ho.
No deu ser falta de mà dreta, simplement pot tractar-se del resultat de no trobar un pla d’actuació concret dins el full de ruta del president per a un tema tan espinós. Tota una patata calenta que en tota la democràcia recent, amb governs de diversos colors, no s’ha sabut resoldre correctament. Potser cal tornar als orígens del concepte, del diàleg. Anar de cara, posar els plantejaments sobre la taula, i buscar punts d’entesa, llocs comuns. Amb voluntat, tot és negociable.
dilluns, 19 de maig del 2008
Cambio de fuerzas
Y por fin, Aznar, habló
Aznar ha preferido mantenerse en un segundo plano. Su posicionamiento podría haber sido decisivo, tanto para bien como para mal. Pese a su vida alejada de la actividad política, el presidente de honor de los populares aún tiene mucho que decir, y quizá decidir, dentro del seno del partido. Pese a poseer su altar, aunque con algún rasguño, en la calle Génova, no ha ejercido públicamente su poder de influencia. Probablemente sin focos ni micrófonos, la actitud sea distinta. Cada uno sabe de qué pie calza. Todos tienen las cartas marcadas.
¿Y Rajoy? ¿Y Aguirre? ¿Temen o ansían el posicionamiento de Aznar? Aliado o enemigo. Mariano tiene las de ganar, prefiere el silencio y los buenos modos. Ahora lo más importante son los avales. Ya queda poco, la asamblea de junio está cerca. Aguirre necesita un apoyo de peso dentro del partido, quizá sea Aznar el respaldo que haga aumentar sus credenciales.
Aznar apela a los ideales. “Lo esencial es la defensa y confianza de los principios esenciales, valores constitucionales, éticos y morales.” ¿Quién ha puesto en duda estos principios? ¿A quién se dirige? La ambigüedad de las palabras de Aznar abren la puerta a la duda, a la incógnita.
Primero fue Aguirre quién abanderó la facción disidente del partido. San Gil se unió a la autocrítica. Rajoy capea el temporal como puede. Junio se va acercando y las voces de crítica proliferan con más fuerza. Aumenta la tensión. ¿Será capaz Rajoy de resistir? ¿Conseguirá Aguirre sumar los apoyos necesarios? ¿Y Aznar? ¿Se posicionará publicamente? Quizá él ex-presidente tenga la clave para resolver o encender más la crisis interna del partido.