L’entrevista entre José Luis Rodríguez Zapatero i Juan José Ibarretxe no ha deparat sorpreses. El lehendakari, “tenaç i sense perdre l’esperança, com el poble basc”, seguirà treballant per trobar la fórmula del referèndum per al 2010. El cap de l’Executiu espanyol, per la seva part, manté també la seva posició, i es mostra implacable davant “viatges cap enlloc”.La reunió ha tingut tant de previsible com de reveladora. Cadascú ha interpretat el seu paper, però aquest sembla encarnat per dos actors amb diferent vocació. D’una banda, Juan José Ibarretxe sembla creure en tot allò que diu. Segueix un ideari relativament coherent amb allò que ell és i representa. El contingut pot ser més o menys reformable, però les formes obeeixen a un programa que sempre ha tingut clar: el diàleg com a base. Un diàleg conflictiu pel xoc de continguts entre els interlocutors, però que no deixa de ser el punt de partida de la cultura democràtica.
A l’altre cantó, Zapatero sembla no veure’s còmode en el paper que li ha tocat interpretar. El president del “tarannà”, partidari del diàleg en nombroses ocasions precedents, adopta una postura diametralment oposada quan de referèndums es tracta. Potser l’error del dirigent socialista és no mostrar les seves cartes, quedar-se a mig camí, collat per les dues bandes: l’espasa dels que li demanen fermesa contra allò que associen amb l’il·legal, l’antidemocràtic, i la paret dels que volen diàleg per tractar qüestions a les que no es vol enfrontar, o no sap com fer-ho.
No deu ser falta de mà dreta, simplement pot tractar-se del resultat de no trobar un pla d’actuació concret dins el full de ruta del president per a un tema tan espinós. Tota una patata calenta que en tota la democràcia recent, amb governs de diversos colors, no s’ha sabut resoldre correctament. Potser cal tornar als orígens del concepte, del diàleg. Anar de cara, posar els plantejaments sobre la taula, i buscar punts d’entesa, llocs comuns. Amb voluntat, tot és negociable.
