La bombolla està a punt de petar. Ja no es venen pisos, ja no es donen hipoteques, i al revés: ja no es donen hipoteques, ja no es venen pisos. A Catalunya el darrer anys hi hagut un 50% menys de pisos venuts i un 45% menys d’hipoteques concedides. Fa molt, molt temps que això es veia venir, i economistes i professionals immobiliaris encara es pregunten quan es recuperarà el sector. Senyors, el sector no es pot recuperar, i dic recuperar en el sentit de tornar a ser el que era. La gent no es compra pisos perquè no pot pagar-los, i els bancs no els donen hipoteques perquè saben que amb els sous (més ben dit souets, en diminutiu) que cobren, no la pagaran. Què fem doncs?Als joves, que som els que estem en edat d’independitzar-nos, buscar pis, etcètera, etcètera, els mil euros que cobrem des de que comencem a treballar fins passats anys no ens serveixen ni per començar. I a l’altre sector principal que necessita pisos, els separats i/o divorciats, potser tenen la sort de cobrar més però de ben segur que entre la depressió post-separació i el que li han de passar a l’altre tampoc els hi deu ser gens fàcil. Els lloguers estan pels núvols, perquè ja que no es venen pisos els propietaris aprofiten i els pugen. Comprar no es pot i hipoteca no ens en donen.
Només hi ha dues opcions: o la societat accepta que avui dia no es pot cobrar mil euros per sempre, o reinventem l’habitatge. Com? També hi ha dues opcions: la primera, okupar. La ocupació a Barcelona va començar a mitjans anys 80, i actualment fins hi tot existeix una Oficina d’Okupació que amb el lema okupa tu també difon els avantatges d’aquesta manera de viure. Ara bé, té una gran pega, i és que és il·legal. Així doncs, només resta una única opció: que els polítics es dignin d’una vegada per totes a ficar mà al sector que especula amb l’habitatge per parar els peus a aquesta vergonya de negoci, que priva a gran part de la població a un dels drets humans fonamentals, el dret a una vivenda digna.
Marta Narberhaus
