He sortit als diaris. De ciutadà anònim que era fa poc, he passat a portades sumaris i capçaleres de tot el país. De víctima he passat a heroi, i d’heroi a màrtir. Era ben d’hora al matí i em dirigia a agafar el tren, quan em comenta una viananta anònima que no n’hi ha cap, resulta que a causa d‘un accident s’han aturat les circulacions de ferrocarrils. Confirmo la font: les pantalles no indiquen “Pròximes sortides”, resten en blanc. Amb la seguretat del fracàs surto de l’andana i reentro en una estació, uns metres enllà, aquesta volta de la companyia estatal, que no nacional, la de les aturades, endarreriments, problemes i esvorancs. Però vés per on! Aquest cop són ells els qui em treuen del pas! Sense dubtar-ho dos cops, salto damunt del seu vagó i em dirigeixo cap al meu destí: Pròpera parada: Plaça Catalunya.
Acabada la jornada laboral, reemprenc la marxa cap al cau i em deixo endur pel costum i entro,-altra volta- al forat maleït, ai l’as! Ni un tren a l’andana! Tranquilament m’acosto a l’operari de torn, qui m’informa de la presta disposició d’un tren a dur-me de retorn, -a les dues en punt, -
Al final, baixo dues estacions després, intento pujar a dos trens que semblen llaunes de sardines en escaveig, per dimensions i per la ferum que es desprén en només obrir-ne les portes. Al cap de tres hores, arribo a casa l’àvia, sa i estalvi.
Ben mirat no està tant malament aquesta dicotomia existencial de conviure a cavall entre dues nacions. Almenys mentre tinguin els serveis públics per duplicat, perquè com a bon català, i per tant botifler, més igual en quina llengua em parlen mentre a mi, i només a mi, em duguin a bon port, i això amb el servei públic, sigui d’aquí o siguí d’allà, sempre pot acabar en via morta.
Pol Guàrdia
