Avui fa dos anys, els aficionats culés es van llevar amb ressaca. La segona Copa d’Europa del Futbol Club Barcelona era de camí (ja la teníem aquí), Canaletes havia quedat com un camp de batalla i el projecte Rijkaard s’havia de menjar el món.
Avui dos anys després, tanquem la paradeta (al més pur estil Bachs). Fa tants dies que es fa balanç, que es va perdre qualsevol expectativa de títol i que va transcendir el nom de Pep Guardiola com a nou entrenador, que el final real ha passat desapercebut.
És la fi d’un projecte enèrgic, ambiciós, però sobretot, diferent. Innovador. No només pel que fa a la directiva, sinó pel tarannà de l’holandès. A les verdes i a les madures, Frank Rijkaard ha fet gala de la més absoluta elegància.
Plegar amb una golejada davant del Múrcia (penúltim de la classificació i amb dos peus a segona) no té massa mèrit. Un Barça de circumstàncies va complir l’expedient per tal d’acabar d’una vegada una temporada agònica.
Un 3-5 a domicili quan ja s’han perdut bous i esquelles. Fou la despedida de molts dels jugadors que no participaran del nou projecte i que - en alguns casos- ja s’han vengut al millor postor. Renovar-se o morir.
Ningú pot especificar si el Barça ha mort d’èxit, va tocar sostre massa d’hora o ha estat mancat de disciplina, però el que sí que és fàcilment demostrable, és que en el seu moment aquest equip va il·lusionar i ho va guanyar tot.
Carles Reixach sempre diu que “ A vegades guanyes, i no saps per què, i a vegades perds i tampoc”. Potser és el que ha passat en aquest equip farcit de suposat talent, però aquesta davallada brutal, ha deixat marxar Rijkaard sense fer-li justícia.
Sense ànim de buscar culpables, és d’agrair el respecte que Rijkaard ha mostrat sempre envers la premsa i els seguidors, així com també la sobrietat i pertinència de les seves declaracions. Una exhibició d’intel·ligència emocional.
Ara toca mirar endavant, creure’s el nou projecte. Continuar amb l’espiral destructiva que fa estelles d’un arbre que encara no ha caigut no ajudarà a construir res sòlid. A tornar a gaudir del futbol, i aprendre d’errors i encerts. Com la vida mateixa.
Avui dos anys després, tanquem la paradeta (al més pur estil Bachs). Fa tants dies que es fa balanç, que es va perdre qualsevol expectativa de títol i que va transcendir el nom de Pep Guardiola com a nou entrenador, que el final real ha passat desapercebut.
És la fi d’un projecte enèrgic, ambiciós, però sobretot, diferent. Innovador. No només pel que fa a la directiva, sinó pel tarannà de l’holandès. A les verdes i a les madures, Frank Rijkaard ha fet gala de la més absoluta elegància.
Plegar amb una golejada davant del Múrcia (penúltim de la classificació i amb dos peus a segona) no té massa mèrit. Un Barça de circumstàncies va complir l’expedient per tal d’acabar d’una vegada una temporada agònica.
Un 3-5 a domicili quan ja s’han perdut bous i esquelles. Fou la despedida de molts dels jugadors que no participaran del nou projecte i que - en alguns casos- ja s’han vengut al millor postor. Renovar-se o morir.
Ningú pot especificar si el Barça ha mort d’èxit, va tocar sostre massa d’hora o ha estat mancat de disciplina, però el que sí que és fàcilment demostrable, és que en el seu moment aquest equip va il·lusionar i ho va guanyar tot.
Carles Reixach sempre diu que “ A vegades guanyes, i no saps per què, i a vegades perds i tampoc”. Potser és el que ha passat en aquest equip farcit de suposat talent, però aquesta davallada brutal, ha deixat marxar Rijkaard sense fer-li justícia.
Sense ànim de buscar culpables, és d’agrair el respecte que Rijkaard ha mostrat sempre envers la premsa i els seguidors, així com també la sobrietat i pertinència de les seves declaracions. Una exhibició d’intel·ligència emocional.
Ara toca mirar endavant, creure’s el nou projecte. Continuar amb l’espiral destructiva que fa estelles d’un arbre que encara no ha caigut no ajudarà a construir res sòlid. A tornar a gaudir del futbol, i aprendre d’errors i encerts. Com la vida mateixa.
